Començant a recollir

Avui he enviat un mail d'acomiadament al centre de recerca on he estat treballant aquest temps i molta gent pel passadís em deia: "Tres mesos, ja?" Doncs sí, ja han passat gairebé tres mesos. I segurament aquest és l'últim post sobre la meva estada.

Sabeu prou bé que no sóc una persona a qui li encanti viatjar i menys separar-me de l'Augusto i del Miles. Doncs bé, m'agradaria dir que tot i haver patit i enyorat considero que ha estat una bona experiència. No sé si repetiria... però estic contenta d'haver-ho fet.

Treballar en un altre entorn, conèixer gent nova, costums, menjars, maneres de fer... és molt enriquidor a la vegada que feixuc. Sí, no és fàcil entendre o acostumar-se a entendre la vida de manera diferent. Al principi, et sents com desplaçat, com si fossis d'un altre planeta i no entenguessis res. Després només fas que trobar coses bones al nou país. I, finalment, aconsegueixes trobar l'equilibri, entendre'ls i recollir les coses bones per intentar adoptar-les al teu país i a la teva manera de fer i treballar.

Seguim amb els núvols

Hola de nou!!!

Sí, sí, m'he apalancat... És que crec que m'ha deixat de sorprendre la ciutat i la vida d'aquí. Serà que ja m'he acostumat? Serà que estic treballant més i no tinc temps per escriure? Serà que estic cansada ja? Serà el temps?

En fi, parlant del temps... fa fred. Sí, ja fa dies... la temperatura ronda els 11-15º, que no és molt però si li afegeixes la pluja (constant) i el vent, fa fred. La gent va amb roba d'hivern i la vida als carrers es va morint poc a poc. I sabeu? Un s'acostuma a la pluja i al vent però no als núvols. I és que aquí el problema és que el cel és blanc/gris. Sí, sí, blanc i gris. Si tu mires al cel hi ha núvols, però si el vent els aparta, a sota dels núvols no veus el cel blau sinó més núvols. Aquests altres núvols són més finets, com una boira. Aix, suposo que qui ha vist el sol tota la seva vida no es pot acostumar al cel gris d'Holanda.

D'altra banda, he indagat sobre el cafè de després de dinar. I no, aquí no el prenen ni sols ni en companyia. La majoria m'han dit que prenen cafè o té si van a casa d'algú però que sinó no. No sé, però a mi caminar després de dinar no em treu la son, així que no sé com s'ho fan ells.

I per la resta doncs bé, anar fent. Suposo que tots tenim dies i avui és un d'aquells dies que no em ve de gust que em critiquin. M'explico. Quan comences el doctorat ho fas amb el convenciment de voler aprendre i millorar com a investigador. Això implica estar exposat constantment a crítiques (constructives), a un llarg procés d'avaluació, a comentaris, a treballar amb la finalitat que algú desmunti el que has fet. Però ja és això. Tu ho fas perquè l'altre t'ho critiqui, tu ho refacis i milloris. Però hi ha dies i dies. Avui, no em ve de gust que em llencin pel terra el que m'ha costat esforç fer. A més, hi ha dies en que un per un moment pensa: "Ja sóc gran, tinc edat d'opinar, de decidir, no de que tothom m'avaluiï". Sí, n'aprens molt però, de vegades (només de vegades), enyores les altres feines en les que has estat i que eren esgotadores i et tractaven fatal però on tu simplement feies el que havies de fer, ningú t'avaluava, ningú et demanava més... Però bé, avui és un d'aquells dies en que no vull comentaris. Demà segur que agraeixo l'esforç que posen les persones en llegir el que jo faig, en corregir i en guiar-me. Però això serà demà.

Reflexions de cap de setmana amb pluja

Avui estic a casa descansant i treballant. Ara em toca treballar més per poder complir els objectius que em vaig marcar per a l'estada i que, com sempre, estan per sobre de les meves possibilitats. Clar que, coneixent-me, seré capaç de no dormir en un mes per tal d'acabar tot el que vull acabar :) Però és que cal aprofitar la situació. No tinc responsabilitats aquí, així que tinc tot el temps del món per treballar.

Aquests dies he estat pensant en l'estada i en les coses, persones, animals... que enyoro. Posem per exemple al Miles. Jo no ho havia pensat abans de marxar però no només enyoro al Miles per la seva personalitat, sinó també per la funció que ell té a la meva vida i jo tinc en la seva. El Miles significa passejos en els quals aprofito per pensar, significa amor incondicional, significa alegria, significa companyia i dependència. Jo no puc viure sense ell i ell no pot viure sense mi. Sí, és egoista per part meva però sense mi (nosaltres), pobre, no pot fer res. Em (ens) necessita per passejar, per menjar, per dutxar-se... Però, sabeu? Això crea una relació molt estreta que fa que si estem separats ens enyorem més del que un podria imaginar. No enyoro només al meu gos, enyoro el que ell significa a la meva vida, enyoro la vida que va lligada a ell, enyoro a un amic i a un fill. Sé que hi haurà molta gent a la que li costi entendre, i veure, que la relació entre un gos i una persona va més allà d'uns passejos però, per sort, amb aquestes persones no he de conviure.

Doncs sí, enyoro al meu gos molt més que a la majoria de persones. Enyoro també menjars, situacions i la meva llengua. Però no penseu que m'ho miro amb llàstima, no, m'ho miro amb carinyo. Ho enyoro però no estic trista, perquè sé que tot segueix allà. De fet, és curiós com el cor crea mecanismes de defensa i posa els sentiments en stand by, com en espera. No estic trista aquí, no estic emocionada per tornar. Simplement estic com en espera, intentant no trobar a faltar massa perquè sinó cada dia aquí seria una tortura. M'agrada gaudir també d'aquest moment, no es tracta de veure només la part negativa. Amb això no vull dir que no estigui desitjant tornar a casa, ni molt menys, és evident que vull ser allà però un no pot estar pensant en això a cada moment perquè sinó no aprofites la part bona d'haver marxat, de conèixer una nova cultura, nova gent, nous menjars, noves maneres de treballar, noves llengües, noves experiències...

I és increïble com un s'adapta a les noves situacions i com crees un sentiment de normalitat quan tot el que t'envolta és completament anormal per a la teva vida. I em fascina com crees relacions amb gent que saps que són tan intenses com finites. Aquí hi ha gent amb la que surto, dino, passejo, treballo i que els visc com si fossin els meus millors amics. I en tres setmanes sé que desapareixeran gairebé completament de la meva vida. Són així algunes amistats i la distància sempre fa mal en aquestes relacions. Però no sap greu, un ja sap des del principi que va així però no per això deixes de cercar amistats. Bé, de fet, qui sap on ens tornarem a trobar...

Bé, són només algunes reflexions de cap de setmana amb pluja.

PD: Per cert, ahir vaig anar a una pelu xinesa a tallar-me el cabell. Em feia gràcia pensar si ens entendríem o no i què resultaria de tot plegat. Va ser tot molt fàcil, m'ha agradat el resultat. Ningú em va insistir en posar-me suavitzant, laca, espuma ni potingues vàries. Van ser 15 minuts, perfecte.

Pernil dolç amb torrades i un núvol al cap

Quin esmorzar més bo!! Sí senyor. Aquests dies m'he decidit a passar de la integració i tornar als meus hàbits alimentaris, estic farta d'entrepans! Ara, als migdies duré la carmanyola amb amanida (perquè no hi ha microones aquí, així que tot ha de ser fred) i per esmorzar torno a les meves torrades amb pernil dolç. I quin pernil! I quines torrades!!! Com he gaudit aquest matí, mmmmm.

I per la resta, bé... pse pse. Estic tenint reunions últimament de les que m'agradaria sortir amb el cap ben alt i, en canvi, surto amb el cap gairebé tocant-me els genolls. Aquí la gent està a un altre nivell. Constantment em fan preguntes que no sé respondre. Tota la vida ensenyant-te a callar i a escoltar i ara van els holandesos i em demanen respostes i no preguntes! I em parlen de grans revistes, i de recerca i jo que només vull anar a casa amb l'Augusto i el Miles... Estem en una "onda" diferent. I després ens queixem de que Espanya està a la cua d'investigació però és que veient a aquesta gent... Jo crec que hem de canviar de planeta, ells a un de primera, nosaltres a un de segona i tan feliços, sense rancúnia. Que jo me'ls estimo, però millor lluny, prou lluny com per a no sentir a cada pas que ets una rateta enmig de grans elefants (i, a sobre, psicòlegs! Bàrbara, tu ets la excepció :) )

En fi, vaig a seguir donant-li voltes a un model que no es deixa girar i a un cervell que crec que es redueix per moments.

Ànims pels que us sentiu també així i felicitats a aquells que no heu escollit aquesta via professional!

PD: La foto és de l'Augusto

Ja estic de tornada!

Amb les piles de l'amor recarregades em preparo per a la tornada a la meravellosa vida de recerca que està ocupant la meva vida des de fa uns anys ( i el que m'ocuparà!).

Aquesta setmana marxo de congrés a Amsterdam a aprendre d'aquells que ens porten anys d'avantatge en recerca. No estaré molt pel blog segurament així que us deixo aquí el link a les fotos de les vacances: http://www.facebook.com/album.php?aid=137691&id=645074611&l=183de41b4d

Espero que vosaltres hàgiu passat unes vacances ben profitoses també. Alguns que han marxat tres setmanes sé que les hauran gaudit molt i molt ;)

Fins aviat!

Tancat per descans del personal

Me voy, me voy, me voyyyyyyyy

Doncs sí, avui seguiré treballant una estona i marxaré en tren cap a Maastricht. Les botigues estan obertes així que em dedicaré a comprar algunes coses que necessito per arreglar una bici per l'Augusto. Després aniré al jardí, m'asseuré a la cadira i somriuré.

Demà treballaré, prepararé la maleta, netejaré la "meva casa" i organitzaré els espais per fer-los habitables per a dues persones. Arreglaré la bici. M'asseuré a la cadira del jardí, prendré una Coca-Cola i somriuré.

Dissabte m'aixecaré aviat, lluitaré per creuar la ciutat amb una maleta per una zona empedrada i pujaré al tren cap a Amsterdam.

A partir de les 12, simplement, em deixaré portar... :)