Reflexions de cap de setmana amb pluja

Avui estic a casa descansant i treballant. Ara em toca treballar més per poder complir els objectius que em vaig marcar per a l'estada i que, com sempre, estan per sobre de les meves possibilitats. Clar que, coneixent-me, seré capaç de no dormir en un mes per tal d'acabar tot el que vull acabar :) Però és que cal aprofitar la situació. No tinc responsabilitats aquí, així que tinc tot el temps del món per treballar.

Aquests dies he estat pensant en l'estada i en les coses, persones, animals... que enyoro. Posem per exemple al Miles. Jo no ho havia pensat abans de marxar però no només enyoro al Miles per la seva personalitat, sinó també per la funció que ell té a la meva vida i jo tinc en la seva. El Miles significa passejos en els quals aprofito per pensar, significa amor incondicional, significa alegria, significa companyia i dependència. Jo no puc viure sense ell i ell no pot viure sense mi. Sí, és egoista per part meva però sense mi (nosaltres), pobre, no pot fer res. Em (ens) necessita per passejar, per menjar, per dutxar-se... Però, sabeu? Això crea una relació molt estreta que fa que si estem separats ens enyorem més del que un podria imaginar. No enyoro només al meu gos, enyoro el que ell significa a la meva vida, enyoro la vida que va lligada a ell, enyoro a un amic i a un fill. Sé que hi haurà molta gent a la que li costi entendre, i veure, que la relació entre un gos i una persona va més allà d'uns passejos però, per sort, amb aquestes persones no he de conviure.

Doncs sí, enyoro al meu gos molt més que a la majoria de persones. Enyoro també menjars, situacions i la meva llengua. Però no penseu que m'ho miro amb llàstima, no, m'ho miro amb carinyo. Ho enyoro però no estic trista, perquè sé que tot segueix allà. De fet, és curiós com el cor crea mecanismes de defensa i posa els sentiments en stand by, com en espera. No estic trista aquí, no estic emocionada per tornar. Simplement estic com en espera, intentant no trobar a faltar massa perquè sinó cada dia aquí seria una tortura. M'agrada gaudir també d'aquest moment, no es tracta de veure només la part negativa. Amb això no vull dir que no estigui desitjant tornar a casa, ni molt menys, és evident que vull ser allà però un no pot estar pensant en això a cada moment perquè sinó no aprofites la part bona d'haver marxat, de conèixer una nova cultura, nova gent, nous menjars, noves maneres de treballar, noves llengües, noves experiències...

I és increïble com un s'adapta a les noves situacions i com crees un sentiment de normalitat quan tot el que t'envolta és completament anormal per a la teva vida. I em fascina com crees relacions amb gent que saps que són tan intenses com finites. Aquí hi ha gent amb la que surto, dino, passejo, treballo i que els visc com si fossin els meus millors amics. I en tres setmanes sé que desapareixeran gairebé completament de la meva vida. Són així algunes amistats i la distància sempre fa mal en aquestes relacions. Però no sap greu, un ja sap des del principi que va així però no per això deixes de cercar amistats. Bé, de fet, qui sap on ens tornarem a trobar...

Bé, són només algunes reflexions de cap de setmana amb pluja.

PD: Per cert, ahir vaig anar a una pelu xinesa a tallar-me el cabell. Em feia gràcia pensar si ens entendríem o no i què resultaria de tot plegat. Va ser tot molt fàcil, m'ha agradat el resultat. Ningú em va insistir en posar-me suavitzant, laca, espuma ni potingues vàries. Van ser 15 minuts, perfecte.